SIMPOSIS

 La pandèmia ha suposat una veritable revolució en la manera de treballar i de gestionar equips, tant a les organitzacions públiques com a privades. El teletreball, la gestió directiva de persones i equips en àmbits híbrids, la col·laboració estesa a equips més amplis i remots, l'autogestió personal que tot això comporta, etc., incorporen al funcionament ordinari de l'organització nous valors. Entre ells, destaquen especialment la confiança, l'autonomia, l'autoexigència, la cooperació i l'accessibilitat.
Si, a més, s'hi afegeix l'ús intensiu de noves i més potents eines tecnològiques, s'acaba configurant un nou escenari que prolonga i expandeix el seu efecte disruptiu en els àmbits de formació, aprenentatge i gestió del coneixement.
La nova manera de treballar i de relacionar-se està incorporant, per tant, una acceleració en la substitució de les propostes metodològiques tradicionals, i només la (nova) tecnologia, en les diferents aplicacions, és un component menor.
En aquests 2 anys post pandèmia ja s'observen algunes experiències que contenen elements disruptius i inspiradors i que ofereixen una nova manera d'entendre i practicar la formació, l'aprenentatge i la gestió del coneixement. La identificació, el seguiment i la transferència podran ajudar a avançar cap a una nova generació de propostes d'actuació aplicades.

Coordina: Marc Ceron Riera 

Ponents: Manel Capdevila (Centre d'Estudis Jurídics i de Formació Especialitzada, CEJFE), Jaume Capó (Servei de Difusió del Departament de Justicia), Montse Garcia (Biblioteca del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada), Verónica García (Unitat de Formació del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada), Montserrat González (Unitat de formació del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada) i Montse Sagalés (Departament de JustÍcia de la Generalitat de Catalunya).

La necessitat de planificar estratègies de desenvolupament de competències professionals a les administracions públiques és compartida unànimement. És cert que moltes escoles i instituts únicament fan una programació anual de les activitats per a aquest any. Altres fan, però, un exercici una mica més ampli que permet anticipar els recursos. I les més avantatjades fins i tot planifiquen estratègies per perfils professionals. Aquest procés, que és sens dubte imprescindible des del punt de vista del rigor del treball dels promotors de la formació les administracions públiques, sovint queda supeditat a la necessitat de sortir del pas. Però les connexions amb estratègies governamentals que determinen les estratègies daprenentatge són múltiples. S'estan fent?
Es tracta d‟analitzar i reflexionar sobre les connexions sistèmiques que enriqueixin les estratègies d‟aprenentatge de les administracions. Per això, en aquest panell ens plantegem veure en un procés invers: com l'estratègia d'aprenentatge, en aquest cas de l'Administració General de l'Estat, depèn de quin sigui el model de Funció Pública que, a la vegada, depèn de quin és model dadministració pública; que, alhora, ha de respondre a les demandes que el contracte social planteja. Aquestes quatre capes operen de manera entrellaçada i com a subordinades la una a l'anterior. En resum, no és un assumpte de subjectes “pacients”, sinó d'administracions “agents”. D'acord amb el gràfic següent, l'anàlisi d'aquesta qüestió la realitzaran quatre professionals implicats directament en cadascuna de les capes sistèmiques.

Coordina: Israel Pastor

Ponents: Cecilia Güemes (Universidad Autónoma de Madrid), Carmen Navarro (Universidad Autónoma de Madrid) i José Ramón Crespo (Ministerio de Hacienda y Función Pública)

“El coneixement tal com ho havíem entès després de la il·lustració ha canviat. Mai no ho havíem necessitat tant i, alhora, desconfiat d'ell. Vivim a l'era de la incertesa i esdevé una premissa bàsica gestionar allò desconegut)” (Innerarity, 2022)

Davant aquesta afirmació d'Innerarity al simposi es plantejaran les preguntes següents:

Necessitem, com a societat, una nova relació amb el coneixement?

Les premisses bàsiques que ho havien definit des de la Il·lustració són vàlides a la societat postdigital?

Podem desconèixer els avenços produïts en Intel·ligència Artificial i la presa de decisions sobre la base d'algorismes? (“Hem d'aprendre a viure en un món on la tecnologia pren decisions que no podem supervisar” Barzilay, 2022).

Podem minimitzar la influència dInternet com a gran curtcircuitador del flux tradicional de transmissió dinformació i coneixement? (Innerarity, 2022)

Hem arribat a la desregulació del mercat cognitiu?

Hem d'operar com a míssils balístics intel·ligents (Bauman) que aprenen (i obliden) de forma instantània?

Quin paper han de tenir les institucions tradicionals que ofereixen formació?

Podria arribar-se -tal com afirma Bronner (2022)-, a una apocalipsi cognitiva, atesa l'allau d'informació a què estem exposats sense noves regles per processar-la? ..

Coordina: Jesús Martínez Marín y Joaquín Gairín Sallán 

Ponents: Ismael Peña-López (Escola d'Administració Pública de Catalunya), Marcelo Lasagna (Protea Becoming Adaptive), Ricard Ruiz de Querol (freelancer) i Maria Cano Bonilla (Videocation)

El continuum formatiu docent comença amb les titulacions oficials que habiliten per a la professió docent (Grau de mestre en Educació Infantil, Grau de mestre en Educació Primària, Màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d'Idiomes, cursos d'especialització de didàctica per a professors tècnics de formació professional), continua amb el procés formatiu d'inducció a la docència i amb la formació permanent al llarg de tota la carrera professional. És el que s'anomena “desenvolupament professional”. TALIS 2018 defineix el desenvolupament professional docent com el procés dadquisició dhabilitats, coneixements, experiències i altres característiques que afavoreixen el creixement professional del docent.
El concepte de desenvolupament professional té a veure amb el procés daprenentatge al llarg de la vida (Life Long Learning) i la capacitat de la persona per mantenir-se competent. El desenvolupament professional ha de partir, en primer lloc, de la creació d'un marc competencial, fonamentat en l'evidència, contextualitzat al territori i consensuat amb tots els agents educatius implicats; i, en segon lloc, una anàlisi sobre com adaptar els diferents perfils a les necessitats de cada moment. Per aquest motiu, és essencial cercar l'equilibri entre les necessitats dels professionals i els objectius estratègics de l'organització.
En aquest simposi es presenta el resultat de programes de col·laboració entre el Departament d'Educació i les universitats catalanes per construir un continuum formatiu docent de qualitat: Programa de pràctiques en Educació Infantil, Primària i Secundària (formació inicial), Programa de Residència inicial docent ( inducció a la docència), elaboració del Marc de competències professionals docents, element clau per a lacompanyament en el desenvolupament professional docent.

Coordina: Jesús Moral Castrillo (Departament d'Educació)

Ponents: Maica Gil (Departament d’Educació), Xavier Chavarria (UOC), Antoni Tort (Universidad de Vic-UCC), Patricia Olmos (UAB), Susanna Arànega (UB).

Les administracions estan immerses en processos de transformació del seu disseny i funcionament. El punt de partida és el model actual centrat en la funció pública. Aquest model té per objecte el procediment i el paper del treballador l'activitat del qual, sobretot, s'ha d'aplicar amb garanties. La seva autoritat es basa en el coneixement de la norma, cosa que, alhora, en determina el procés de selecció. Quan aquest coneixement canvia, la formació actualitza el treballador perquè pugui continuar exercint la seva tasca dins d'un entorn jeràrquic i delimitat competencialment, al centre del qual se situa l'expedient. La mobilitat, quan n'hi ha, succeeix majoritàriament horitzontalment i només verticalment quan es compleixen determinats requisits d'antiguitat o d'adquisició de mèrits.
Cada cop més, però, el ciutadà demana respostes de l'Administració que requereixen un model més centrat en el servei i la política pública. En aquest model, allò que el treballador aplica són competències útils per al disseny i la implementació d'un servei o política pública. Aquestes competències són el que determina el model d'accés així com el de desenvolupament professional, tant propi com de l'equip que s'organitza al voltant d'un projecte. Lluny de l'expedient, el funcionament lògic està basat en la interoperabilitat de les dades i les relacions de col·laboració i complementarietat. Lògicament, la mobilitat també es basa en l'adquisició de competències i l'especialització fa més fàcil i convenient la mobilitat vertical que l'horitzontal.
Aquest canvi de paradigma requereix, com a condició necessària, una transició de models de formació centrats en l'actualització professional cap a altres, molt més oberts, centrats en les competències i les funcions, i capaços de transitar de manera fluida de l'aprenentatge a la formació, desenvolupament ia la innovació, i viceversa: de la investigació aplicada cap a l'autoavaluació de competències i coneixements.

Coordinador: Ismael Peña López

Ponents: Olga Herrero (Consultora), Òscar Dalmau Ibañez (Unió Consorci Formació), Ismael Peña-López (EAPC) i Begoña Ballvé (Ajuntament de Mollet del Vallès).

“Els analfabets del segle XXI no seran aquells que no sàpiguen llegir i escriure, sinó aquells que no sàpiguen aprendre, desaprendre i reaprendre”: deia ja el 1970 Alvin Toffler, al seu llibre «El xoc del futur». Partint d'aquesta premissa, en el simposi discutirem sobre els canvis que s'han produït a les organitzacions educatives i el paper que poden tenir les evidències científiques en el (re)disseny d'aquestes en el període postpandèmic. Concretament, argumentarem que l'enfocament de “Pràctiques Educatives informades en Evidències” (PBE) es pot convertir en una part integral del funcionament dels centres i sistemes educatius.
El Simposi pretén contribuir a la discussió sobre l'ús de les evidències com a eina valuosa en els processos de canvi, potenciant la reflexió entorn dels condicionants sistèmics, organitzatius i personals que influeixen en el redisseny dels processos. Ho farem a través de 5 ponències que ofereixen una visió complementària des de diverses perspectives:  internacional i local i de diversos agents (universitat, administració, escoles a través de la visió de la inspecció educativa). S'hi aborden els factors organitzatius que intervenen, el paper del lideratge en la promoció de les PBE, el rol de les evidències en el desenvolupament professional docent i el paper de la concepció de la recerca, com a factor que incideix en la promoció de pràctiques educatives informades. Les ponències recullen resultats de la investigació “Pràctica informada a l'evidència per a la inclusió escolar” (2020-1-ES01-KA201-082328), als quals es sumen alguns exemples d'iniciatives de l'administració pública.
Es conclou que l'enfocament de les PBE contribueix a millorar les organitzacions, la pràctica docent i la transformació educativa. El canvi implica situar la investigació i la pràctica com a part d'un mateix discurs, introduir la investigació com un instrument tant del sistema polític com de la governança i crear condicions estables perquè la investigació compleixi una funció social.

Coordinadora: Georgeta Ion

Ponents: Chris Brown (U. of Warwick), Saida López -Crespo (U. Autónoma de Barcelona), Carme Sanjuan (Dept. Educació - Generalitat de Catalunya), Francesca Burriel (Inspecció Educativa de Catalunya) i Julián Beltrán (U. Autónoma de Barcelona).

Des de finals del segon lustre d'aquest segle la innovació emergeix com un mantra salvador per a les administracions, les que s'hi aferren per anar incorporant-la progressivament, per tal de ser més eficients i modernitzar-se. La crisi financera global de finals del 2008 va accelerar certament aquest procés. Al començament semblava un oxímoron parlar d'innovació i administracions públiques. Tanmateix, avui dia veiem que la innovació s'ha anat instal·lant a tots els nivells de les administracions, pràcticament a escala planetària. Això es pot apreciar en les maneres més diverses: des d'unitats encarregades de promoure i facilitar la innovació; laboratoris d'experimentació d'índole diferent; formulació de projectes innovadors; desenvolupament del talent innovador a les persones; fins i tot la coneguda transformació digital, i un llarg etcètera. D'esforços n'hi ha hagut molts, i sens dubte. S'han mobilitzat recursos, persones involucrades, adquirit tecnologies per habilitar les condicions per innovar. No obstant això, sense menystenir aquests avenços, sens dubte significatius, notem que els esforços realitzats són més grans que els resultats percebuts. Per això ens sorgeix la pregunta, quins són els límits de la innovació en l'àmbit públic?
 
En aquest simposi volem descobrir, des d'una mirada crítica i constructiva, quines són les condicions habilitants per fer germinar i arrelar la innovació al sector públic. Partim de la base que la morfogènesi organitzacional és una condició crítica per instal·lar la pràctica innovadora, com moltes altres. L'estructura en condiciona el comportament. El context lliura la informació clau perquè s'instal·li una pràctica. Quina és la forma organitzacional idònia per innovar? En quins contextos la innovació creix o s'estanca? Aquestes preguntes orientaran les reflexions i debats dels ponents.

Coordina: Marcelo Lasagna (Protea)

Ponents: Eider Sarria (Ajuntament de Leioa), Jesús Martínez (CEJFE), Ascen Moro (Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat).

Les societats actuals són cada cop més complexes i, en conseqüència, els reptes que aquestes han d'afrontar també ho són. Per trobar les solucions més òptimes a aquests reptes, les administracions necessiten generar coneixement nou. El treball col·laboratiu es configura com el mitjà idoni per debatre sobre els futurs desitjables, i explorar les estratègies i passos a seguir per assolir-los.

En el context dels reptes socials, la investigació i la innovació col·laborativa o transdisciplinària s'han proposat transgredir les fronteres entre les disciplines científiques i també entre la teoria i la pràctica. L'objectiu és la creació de coneixement nou que pugui ajudar a resoldre, mitigar o prevenir els reptes de la societat. Es tracta de coneixement no sols sobre els problemes, sinó també sobre les solucions. Per això, és clau la interacció tant dels actors que poden teoritzar sobre les solucions, com dels que poden posar-les en pràctica i dels que estan directament afectats per la seva aplicació.

Un cop portats a la pràctica, els projectes col·laboratius de recerca i innovació posen de manifest la importància de mobilitzar en els equips, en conjunt, unes determinades competències, de les quals depèn que tinguin èxit, és a dir, que el seu treball sigui rigorós, integrador de diferents perspectives i productiu pel que fa a la proposta de solucions viables. La identificació d'aquestes competències pot ser útil no només per als equips que treballin projectes de recerca i innovació, sinó, en general, per a tots aquells equips complexos que emprenguin processos d'intel·ligència col·lectiva.

Coordinadora: Núria Guevara

Ponents: Núria Guevara Pedemonte (Escola d’Administració Pública de Catalunya), Amalio Rey (Consultor), Laia Pineda (Instittut d’Infància i Adolescència de Barcelona) i Tatiana Fernández Sirera (Estratègia Econòmica, Generalitat de Catalunya) 

Les comunitats de pràctica són un dels espais de col·laboració per compartir experiències i coneixement més utilitzats per diferents tipus d'organitzacions. Des que el 1991 el concepte va ser introduït per Jean Lave i Etienne Wenger al seu llibre “Situated Learning: Legitimate Peripheral Participation”, aquests espais d'aprenentatge compartit han anat evolucionant. Tot i l'aparició, des de la seva conceptualització teòrica, de nous processos i alternatives per compartir coneixement i experiències, les comunitats de pràctica continuen sent una de les opcions més utilitzades i més ben valorades per les organitzacions. Han aparegut noves categories de comunitats, s'han identificat noves aplicacions i noves funcions associades a la gestió. Tot això afavorit per:
1. La bona percepció de la direcció pel que fa a l'efectivitat de les comunitats de pràctica amb relació a l'impacte que tenen sobre l'organització. Les comunitats de pràctica no només generen un impacte sobre els resultats mesurables quantitativament sinó que, a més, empoderen les persones, les orienta cap a l'acció i el canvi, milloren la col·laboració entre equips i persones i augmenten el seu compromís i responsabilitat envers l'organització.
2. L'aparició d'alternatives tecnològiques que faciliten el treball col·laboratiu: l'edició col·laborativa i síncrona de tota mena de documents, combinada amb vídeo-conferències i la possibilitat de crear múltiples espais temàtics de col·laboració han reforçat les comunitats integrades per persones que desenvolupen la seva tasca a milers de quilòmetres les unes de les altres.
3. La difusió per part d'una gran quantitat d'organismes internacionals de documents que argumenten l'efectivitat de les comunitats de pràctica i inclouen guies per facilitar-ne la implantació.

Coordina: Joaquim Carbonell (Neos Conocimiento y Aprendizaje)

Ponents: Mila Ortiz Torremocha (Ajuntament de València), Daniel Giménez Roig (Agència de Salut Pública de Catalunya), Robert López Pastrana (Ajuntament de Sant Boi de Llobregat) i Elena Losada García (CEJFE)

Aquest Simposi cerca compartir els processos de recerca aplicada dissenyats i implementats per egressats d'un màster en gestió educativa, caracteritzats per la realització d'un diagnòstic organitzacional en profunditat i el disseny d'un pla de millora contextualitzat, amb involucrament i participació de referents institucionals.

La proposta inclou organitzacions de làmbit públic i privat, de diversos nivells educatius i amb estructures de gestió diferents. Les aportacions del Simposi proposat presenten sintèticament el context organitzacional i fan focus en les estratègies portades endavant pels investigadors/assessors i els equips directius dels centres involucrats per aconseguir el diagnòstic i el pla de millora. Les iniciatives es van desenvolupar i implementar durant la pandèmia per COVID-19 (any 2021), fet que va permetre identificar noves eines per al treball col·laboratiu i amb finalitats de recerca.

Totes les ponències prenen alguns analitzadors en comú per permetre una aproximació comparativa a les diferents realitats, estratègies utilitzades, així com desafiaments i oportunitats d'aprenentatge organitzacional. El focus principal està posat en algun dels conceptes següents: (i) identificació d'elements basats en les fases de desenvolupament organitzacional (Gairín, 1998; Gairín & Rodríguez-Gómez, 2020); (ii) descripció de processos de creació i gestió del coneixement col·lectiu (Rodríguez-Gómez, 2015); (iii) actors involucrats en la gestió de la informació i les comunicacions (Martínez & Muñoz, 2018); (iv) oportunitats d'aprenentatge profund (Fullan et al. 2018; Quinn et al., 2019), i (v) identificació de recursos per a la gestió utilitzats durant la pandèmia per COVID-19 (Gairín & Mercader, 2021).

Coordina: Andrea Tejera Techera (Universidad ORT Uruguay)

Ponents: Alejandro Di Lorenzi (Colegio y Liceo Latinoamericano), Victoria Sequeira (Universidad ORT Uruguay), David Mandirola (Liceo de San Luis), Elizabeth Introini (Colegio Gabriela Mistral) i Dora Sajevicius (Saint George’s School). 

Aquest treball es proposa identificar a quatre institucions de l'àmbit universitari d'Uruguai, les dinàmiques de canvi que s'estarien generant a dos anys de la pandèmia. L‟objectiu és analitzar aquests processos des de dues coordenades d‟anàlisi: les pràctiques que fomenten la creació de coneixement i les que habiliten la transició entre models educatius.

La perspectiva de gestió de coneixement permet analitzar el maneig i l'aprofitament que es poden fer de registres, anàlisi d'informació i la presa de decisions. L'enfocament que analitza la transició entre models permet indagar sobre els nivells de flexibilitat que les institucions posen en evidència en revisar les seves estructures i procediments tradicionals com a resposta als entorns canviants.

En aquesta recopilació de diferents obres i contextos diferents, es recull la investigació de quatre països llatinoamericans. Primer, des de Xile, la gestió i l’avaluació del perfil de graduació plantejats per una universitat pública xilena per assegurar que s’analitzin els paràmetres de qualitat. Inclou el seguiment institucional i l’autoregulació, així com la cultura institucional, entre altres elements per assegurar els paràmetres de qualitat que s’esperaven de les persones graduades dels graus. En segon lloc, també de Xile, es desenvolupa una investigació en set programes de postgrau d’un estudi bidimensional: una anàlisi documental dels programes i, d’altra banda, l’anàlisi dels resultats d’una enquesta de graduats. Com a tercera contribució, de Mèxic, membres de la Universitat Popular Autònoma de Puebla, treballen la confluència dels entorns d’aprenentatge, tant formals com informals, per a actors educatius, com a oportunitat per a l’aprenentatge de la gestió al llarg de la vida. Des de Colòmbia, concretament de Bucaramanga, amb la col·laboració del professor Mario Martín Bris, de la Universitat d’Alcalá (Espanya), la quarta contribució proposa el treball desenvolupat en l’educació bàsica, mitjançant experiències i aprenentatge per a la presa de decisions a partir de l’anàlisi de la informació. A partir de dues experiències de dos nivells educatius (5è de primària i 9è de secundària), i a partir de l’escenari post-pondèmic, es va promoure el pensament crític de la gestió de l’aprenentatge i de la promoció del pensament computacional. Finalment, en la quarta contribució, de Granada (Espanya) hi ha una situació d’aprenentatge que compleix totes les condicions legislatives, però amb un enfocament que promou la motivació, tan necessària a les aules espanyoles de la 2n d'educació secundària obligatòria (ESO). Mitjançant un enfocament participatiu, els estudiants fan un producte final amb un resultat, almenys per a ells i elles, molt satisfactoris.

Coordina: Mohammed El Homrani Maknuzi

Ponents: Margarita Aravena Gaete (Organización de Estados Iberoamericanos), Damaris Roy Sadradín (Universidad Andrés Bello). Gabriela Croda Borges (Universidad Popular Autónoma del Estado de Puebla), Diego Enrique Báez Zarabanda (Universidad de Investigación y Desarrollo), César Torres Martín (Universidad de Granada).

La ràpida acceleració dels canvis tecnològics i organitzatius en els darrers anys, incloent-hi l'impacte de la pandèmia, està configurant un escenari on s'han pogut identificar experiències d'èxit en formació, aprenentatge i gestió del coneixement. Algunes, fins i tot, estan creant tendència, cosa que implica que són reconegudes, valorades i seguides en altres àmbits organitzatius diferents dels que es van implantar. La necessària identificació dels elements, substantius, originals, de valor, que les han fet sostenibles, esdevé una acció obligada.
Alguns dels ingredients que conformen les experiències d'èxit esmentades estan molt relacionades amb millores tecnològiques; però, una gran part, s'expliquen per haver-se establert en un marc teoricopràctic que s'avança a les coordenades d'ensenyament/aprenentatge i gestió del coneixement tradicionals. L'objectiu assumit, per tant, és identificar, mantenir, salvaguardar, i expandir encara més, aquestes aportacions ja existents.

Coordinadores: Maria José Beso Utrera & Elisabet Campos Hernández

Ponents: Oscar Dalmau (Unió Consorci Formació), Elena Losada (CEJFE), Marta Montoliu (Administració de Justícia de Catalunya), Núria Truñó (CEJFE), Natx Jambrina (CEJFE).

L'augment de la longevitat durant el segle XXI suposa un repte per a la societat actual. Durant els darrers anys, ha crescut la preocupació entre polítics, pràctics i teòrics per analitzar les conseqüències de l'envelliment de la població i, especialment, com impacta en les organitzacions tant públiques com privades. Els canvis demogràfics, juntament amb la tendència en les polítiques estatals a endarrerir l'edat de jubilació, estan obligant les organitzacions a replantejar els seus plans de carrera i assegurar no només la convivència sinó, sobretot, la transferència de coneixement entre els treballadors amb més trajectòria i edat i les noves generacions més joves. No en va, una de les prioritats de la Unió Europea, en coherència amb el pla proposat el 2002 per Nacions Unides per aconseguir una societat per a totes les edats, és promoure l'aprenentatge col·laboratiu entre diferents generacions.
Les institucions universitàries no escapen d'aquesta conjuntura i representen un cas d'especial interès d'estudi ja que els canvis profunds que s'han produït a les universitats en les últimes dècades han modificat el context i els referents del seu personal generant noves dinàmiques i nous reptes. .
En aquest simposi es presenten alguns dels principals resultats obtinguts en el marc del projecte R+D+i “Universitat i aprenentatge intergeneracional -PRUNAI” (ref. PID2019-107747RB-I00) finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació (Programa I+ D+i). Es revisaran les principals investigacions desenvolupades fins ara sobre relacions i aprenentatge intergeneracionals en contextos laborals per, a continuació, analitzar els resultats obtinguts sobre el clima intergeneracional de diverses unitats universitàries en els àmbits de docència, gestió i recerca. Així mateix, es revisaran alguns dels condicionants principals d'aquests processos d'aprenentatge intergeneracional en contextos laborals universitaris. Finalment, es presentaran els principals lineaments d‟una proposta que permeti fomentar l‟aprenentatge intergeneracional entre el personal docent i investigador de les nostres universitats.

Coordinador: David Rodríguez Gómez

Ponents: Sheila Garcia (Universidad de León), Beatriz Jarauta (Universitat de Barcelona), Teresa González (Universidad de Sevilla), Inma Aznar (Universidad de Granada) & Pilar Cáceres (Universidad de Granada). 

La bretxa digital és un fet que lluny de minvar, augmenta degut al desfasament entre la celeritat de les polítiques educatives i la celeritat exponenci al del progrés tecnològic. Aquesta realitat pren més rellevància en el context present davant la translació que s'està produint com a conseqüència de la digitalització, ja que algunes investigacions han arribat a considerar que la implementació de la tecno logia a les aules no ha estat real a causa de l'escassa formació del professorat . Una situació que ha quedat demostrada de manera empírica davant l'escenari d'ensenyament en línia que, de manera generalitzada, s'està implantant als centres educatius com a conseqüència de la pandèmia mundial per la COVID - 19.
A través d'aquest simposi, en primer lloc, s'analitzarà com s'ha alineat el nou marc amb les propostes autonòmiques, estatals i europees sobre competències digitals amb l'objectiu d'incorporar el coneix ement i l'experiència adquirits i facilitar la convergència en la creació d'un Espai Europeu d'Educació el 2025. Respecte al desenvolupament digital, el context general està delineat a la Comunicació de la Comissió Europea Brúixola Digital 2030, i està lli gat als fons del pla de recuperació Next Generation EU, entre els objectius del qual es troba el desenvolupament de les competències digitals a través de tres programes: l'Agenda de Capacitats per a Europa, el Pla d'Acció d'Educació Digital i la Coalició p er les capacitats i les feines digitals. En l'àmbit estatal, les directrius generals estan fixades a l'agenda Espanya Digital 2025 i al Pla Nacional de Competències Digitals. A continuació, es procedirà a l'anàlisi de l'objecte i la seva estructura en rela ció amb les dissonàncies socials actuals. Així doncs, des del punt de vista de la gestió de l'aprenentatge formal a les organitzacions d'educació superior amb el nou marc de referència de la competència digital docent, en segon lloc, s'abordaran les compet ències professionals dels docents, en tercer lloc, les Competències pedagògiques dels docents, i, finalment, Competències docents per al desenvolupament de la competència digital de l'alumnat.

Coordina: Santiago Alonso García (Universidad de Granada)

Ponents: Magdalena Ramos Navas-Parejo (Universidad de Granada), María Natalia, Campos Soto (Universidad de Granada), José María Romero Rodríguez (Universidad de Granada), Fernando Lara Lara (Universidad de Granada).